Desallotjament Plaça Catalunya

Ma mare em va despertar cap a les 7 de matí, se sentia un helicòpter sobrevolant el centre de la ciutat i això no podia ser un altra cosa que l'ordre de desallotjar l'acampada. Vaig estar pendent dels mitjans de comunicació fins que finalment vaig trucar un amic i al voltant de les 12 hores ja hi era a plaça Catalunya, quan els mossos la rodejaven. La situació era molt tensa, desenes d'agents intentaven evitar que els indignats entressin a la plaça, mentre els camions netejaven. Al principi l'actitud dels mossos era controlada, informativa i dialogant, però la crispació i els crits dels concentrats va provocar en un moment donat que els agents es dispersessin i actuessin per iniciativa pròpia, provocant situacions d'incertesa. La plaça es va convertir en un castell assetjat per pacifistes, però la provocació dels agents, amb burles, incitacions i provocacions violentes va provocar l'esvalotament dels indignats. L'afany de recuperar la plaça com a símbol de victòria va provocar la dispersió de grups reduïts de mossos que van intentar sortir de la multitud amb violència no justificada. Crits de "resistència pacifica" i "no a la violència" intentaven acompanyar la sortida dels mossos, però aquests, atrapats entre un munt de gent amb els braços alçats, es van veure amenaçats i van començar a repartir. Es poden esmentar grups reduïts de persones que llençaven objectes, però no van ser suficients per justificar la brutalitat amb que la policia va actuar. Un pot entendre que els antidisturbis actuïn amb contundència quan la seguretat o l'ordre públic es vegin afectats, però no era el cas. L'únic que feien era provocar i incitar als acampats a caure en la provocació. Fins i tot quan la plaça estava buida de camions, els mossos continuaven disparant i repartint. A mi em va donar la sensació que volien tornar a entrar, com si haguessin de recuperar la plaça. Els últims incidents es van produir a Passeig de Gràcia, on hi hava molta gent curiosa mirant, creant pànic amb bateries de dispars i sense cap sentit, entrant i sortint dels furgons, corrent com animals perseguint la gent com si fos l'última cosa que haguessin de fer a la vida. Jo estava en un racó, amb les mans aixecades i demanant pacíficament que s'anessin. De sobte un mosso em va veure, va venir, em va donar dos cops de porra i se'n va anar.

Paradoxa: no hi havia disturbis fins que van arribar els antidisturbis.